Les telco han de posar al dia el seu model de gestió d'ingressos

La competitivitat, la consolidació del mercat i les demandes dels consumidors estan forçant les telco (nom genèric utilitzat per designar a una gran empresa de telecomunicacions) a reconvertir-se en proveïdors de serveis digitals. No obstant això, perquè aquestes companyies puguin treure partit a aquestes noves oportunitats de negoci han d'actualitzar els seus sistemes de gestió d'ingressos. Així ho assegura l'empresa Ovum en el seu últim informe Telecoms Billing Market Landscape: Challenges and Priorities, document en el qual analitza els reptes als quals s'enfronta aquest col·lectiu pel que fa als seus sistemes de facturació actuals, així com les prioritats que han de marcar per la selecció d'una nova solució de facturació que doni resposta a aquest entorn.

D'acord amb aquest estudi, el 60% de les telco sustenten les seves operacions en més de 50 sistemes de gestió d'ingressos. Aquest any s'escometran grans projectes de transformació per optimitzar aquests models, centrant-se en la reestructuració de les tarifes de roaming, la consolidació de sistemes i la incorporació de funcionalitats de convergència de serveis i cobrament en temps real.

Chantel Cary, autor de l'informe i analista de Ovum, comenta: "La indústria de les telecomunicacions s'ha de moure a la velocitat d'Internet. Els clients estan sempre en línia o interactuant amb un dispositiu connectat i això està canviant les seves expectatives com a proveïdors de serveis telco". No obstant això, Cary apunta que aquestes empreses s'estan veient obstaculitzades en el seu avanç "pels sistemes heretats que posseeixen i que són incapaços de manejar les noves demandes del mercat". Per aquest motiu s'espera que la pròxima generació de telco, que proporcionaran una àmplia gamma de béns i serveis físics i virtuals de tercers, "pugui canviar de forma dinàmica la configuració del servei, tarifes i paquets de preus en temps real per als diferents tipus d'abonats, i oferir aquesta informació a la mateixa factura".

Cary afegeix que perquè aquestes companyies arribin a aquest punt, hauran de realitzar importants inversions en la millora dels seus sistemes de gestió d'ingressos; "per tant, esperem aproximadament que el 15% del seu pressupost de TI en els propers 18 mesos s'assignarà als sistemes de gestió d'ingressos". Buscaran solucions que siguin capaces de tramitar la convergència de serveis mòbils, físics i virtuals, i els tipus d'abonats fixos, el recàrrec en temps real per a clients de postpagament, escalabilitat i la integració amb altres sistemes clau com el CRM.

"La col·locació de parts d'aquestes solucions en el núvol és també una prioritat: un 55% indica que utilitzaran núvol privat o híbrid per allotjar els seus sistemes de gestió d'ingressos durant el proper any", conclou.

Font: RedesTelecom

Guardó per al matemàtic que es va rendir davant dels ordinadors

Stephen Cook ha estat distingit amb el Premi Fronteres del Coneixement de Tecnologies de la Informació.
Alan Turing va descriure per primera vegada al 1936 el concepte de computabilitat i va detallar quins problemes pot resoldre, o no, un ordinador. A aquesta idea, el matemàtic Stephen Cook (Nova York, 1939) va afegir l'eficiència: saber si un problema es pot resoldre en un temps assumible -i el temps és la clau- és essencial per decidir si val la pena insistir en solucionar-ho o resignar-se i buscar una conclusió aproximada. Amb aquesta idea, el matemàtic ha guanyat el Premi Fronteres del Coneixement de Tecnologies de la Informació, atorgat per la Fundació BBVA.

Stephen Cook ha aconseguit el guardó per determinar que hi ha problemes que els ordinadors no poden resoldre de manera eficient. “En aquest cas, el més intel·ligent és deixar d'intentar-ho. Això permet als programadors assajar estratègies molt més útils”, explica Cook.

En concret, el matemàtic va dividir els problemes en dues categories: els que es poden resoldre en un temps raonable, als quals va anomenar P, i aquells que implicarien tant de temps que “el sol s'apagaria abans”, als quals va anomenar NP.
Per aquests últims va definir una subclasse: els problemes NP-complets. En aquesta categoria hi ha els enigmes més difícils que, a més, són equivalents. És a dir, que si es trobés una solució per un d'ells, significaria que hi ha una solució per a tots els altres.

Actualment, hi ha milers de problemes NP-complets en àmbits molt diversos: biologia, física, economia, teoria de nombres, lògica … Un exemple és la forma en què les proteïnes adquireixen la seva estructura tridimensional, un problema essencial en biologia. Un altre és el famós enigma del viatjant: trobar la ruta més eficient que ha de seguir un repartidor per arribar a tots els destinataris.
Stephen Cook planteja amb aquesta investigació un dels grans Problemes del Mil·lenni: els principals enigmes sense resoldre de les matemàtiques la solució dels quals està recompensada amb un milió de dòlars: hi ha una solució eficient per als problemes NP-complets?
Els 45 anys d'esforços combinats d'informàtics i matemàtics no han servit per a trobar la solució. La immensa majoria dels experts creu que no hi ha un algoritme que resolgui els problemes NP. El Problema del Mil·lenni que va plantejar Cook es diu P versus NP, és a dir, enigmes que tenen solució contra els que no la tenen.

Per exemple, en la qüestió del viatjant, l'única manera de trobar la ruta més ràpida per visitar a tots els comerciants és calcular totes les trajectòries possibles: cal fer tants càlculs que, en la pràctica, és irresoluble. El Problema del Mil·lenni plantejat per Cook es pregunta si de debò no hi ha cap manera més ràpida, cap drecera brillant, que permeti resoldre aquests problemes NP-complets.
Si algú descobrís la fórmula màgica que solucionés un enigma NP-complet, podria solucionar tots. Això comprometria, per exemple, els sistemes de xifrat i la seguretat dels bancs i Internet, on s'utilitzen problemes NP-complets -que fins ara no es poden resoldre- per mantenir les claus i les rutes d'accés sota màxima seguretat.
Stephen Cook és catedràtic de Ciències de la Computació a la Universitat de Toronto (Canadà). Va publicar el seu estudi més influent al 1971, en què analitzava i intentava resoldre un problema NP qualsevol. En aquest moment no era conscient de quants enigmes d'aquest tipus existien. Només un any després, un altre investigador va publicar una llista amb 300 problemes NP més. El matemàtic sabia que el concepte amb el qual estava treballant era interessant, “però no tenia ni idea que seria tan important”, explica Cook.


Font: Associació Catalana d'Empreses d'Informàtica

Antenes de metamaterials

Més petit, més lleuger, millor rendiment i antenes miniatura més multifuncionals amb un major rendiment poden ser possibles utilitzant materials intel·ligents, segons els enginyers de Penn State. Una aplicació particularment prometedora d'aquesta tecnologia és per a sistemes de comunicacions per satèl·lit.

Aquestes antenes fetes de metamaterials, posseeixen propietats exòtiques que no solen trobar-se en la naturalesa i amb les que es poden integrar amb equips digitals de ràdios electròniques modernes que estan controlades amb programari, facilitant un sistema de comunicacions amb notable transformació de la freqüència i agilitat en la polarització.

Els enginyers que estan fent la investigació, van explicar en un número recent d'Advanced Electronic Materials, que van desenvolupar una petita i funcionalitzada antena amb metamaterial operada alhora per components tuning del metamaterial i l'antena junts com un sistema, segons va dir Clinton Scarborough, que va treballar en aquesta investigació.
Els metamaterials deriven les seves propietats inusuals de les estructures fabricades, en lloc de les interaccions atòmiques o moleculars per si soles.
"Les antenes basades en metamaterials, sovint pateixen un estigma durant l'operació de l'ample de banda i és que són impracticablement estretes", va dir Scarborough. "Les ràdios han de ser capaces d'operar sobre un ample de banda considerable però, normalment, només en un sol canal. Les lleis de la física dicten que una petita antena de metamaterial, tindrà un petit ample de banda, però les ràdios modernes, podran sintonitzar fàcilment l'antena perquè operi en qualsevol canal de la ràdio, donant un rendiment comparable a una antena de gran amplada de banda mentre ocupa menys espai i, fins i tot, proporcionarà noves capacitats".

Els enginyers van desenvolupar un metamaterial sintonizable que els permet sintonitzar una antena en miniatura amb amples de banda instantanis i estrets, a través d'una banda de comunicacions en funció de la cadena en ús, va dir Douglas H. Werner president i professor d'enginyeria elèctrica.
"L'ajust del metamaterial i l'antena en conjunt, proporciona un canal operatiu dinàmic, amb una resposta sintonitzable, a més de polarització gairebé arbitrària, com un benefici addicional", va dir Werner. "Mitjançant l'ús d'aquests conceptes basats en metamaterials, hem estat capaços d'idear una manera que sintonitza dinàmicament la resposta de freqüència i polarització mentre que, al mateix temps, proporciona una via a l'ampliació dels dissenys a baixes freqüències".
Molts grups de recerca estan treballant en diferents tipus d'antenes basades en metamaterials, però el que ha estat tot un repte, ha estat trobar la manera d'escalar aquestes estructures a l'antena associada per operar a freqüències més baixes, mantenint una grandària física pràctica ja que, com menor sigui la freqüència, més gran és l'antena, va dir Werner.

Font: PHYSORG

Les deu plantes de biomassa del món

Finlàndia lidera el rànquing en col·locar set plantes de biomassa al Top 10, encara que la més gran és britànica. La classificació es completa amb una central de Polònia i una altra dels Estats Units.

L'Agència Internacional de l'Energia (AIE) ha desenvolupat diversos projectes sobre biomassa a través de la seva divisió IEA Bioenergy. L'agència calcula que el 10% de l'energia primària mundial procedeix dels recursos associats a aquesta font, inclosos els relacionats amb biocombustibles líquids i biogàs.
Gran part d'aquest percentatge correspon als països pobres i en desenvolupament, on resulta ser la matèria primera més utilitzada per a la producció d'energia, just en aquells països on es preveu un major augment de la demanda energètica. Segons dades del Fons de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO), "alguns països pobres obtenen el 90% de la seva energia de la llenya i altres biocombustibles".
A l'Àfrica, l'Àsia i Amèrica Llatina representa la tercera part del consum energètic i per a 2.000 milions de persones és la principal font d'energia en l'àmbit domèstic. Però, en moltes ocasions, aquesta utilització massiva no es realitza mitjançant un ús racional i sostenible dels recursos, sinó com una recerca desesperada d'energia que provoca la desforestació de grans àrees, deixant indefens el sòl davant l'erosió.
La pròpia FAO reconeix que "la millora de l'ús eficient dels recursos de l'energia de la biomassa - inclosos els residus agrícoles i les plantacions de materials energètics - ofereix oportunitats d'ocupació, beneficis ambientals i una millor infraestructura rural". Fins i tot va més enllà en considerar que l'ús eficient d'aquestes fonts d'energia ajudarien a assolir dos dels objectius de desenvolupament del mil·lenni: "eradicar la pobresa i la fam i garantir la sostenibilitat del medi ambient".
Tornant al principi, la biomassa podria ser el vector energètic que permetés el desenvolupament dels països pobres, evitant que l'augment del consum energètic associat a aquest desenvolupament posés en perill el medi ambient i la seguretat d'abastament energètic de la nostra societat.
Però al marge de les tendències i del potencial de la bioenergia en la seva aportació a la producció d'energia primària al món, El Periódico de l'Energía s'ha capbussat en el dispers món de la biomassa per elaborar el rànquing de les 10 plantes d'energia elèctrica a partir de la biomassa.
Finlàndia, que és el país amb major consum d'energia per càpita d'Europa, amb 1.490 tones de biomassa sòlida, és el país que col·loca major nombre de plantes en el Top 10, amb un total de set centrals, encara que la major planta és britànica, i Polònia i els Estats Units, amb una planta cadascuna, completen aquesta classificació, en què no s'han tingut en consideració les plantes híbrides. Aquestes són les 10 plantes productores d'energia elèctrica a partir de biomassa del món:

Ironbridge. 740 MW. Regne Unit

La planta de biomassa d'Ironbridge, amb una capacitat de 740 MW, està localitzada a SevernGorge, Regne Unit, i és la planta d'energia de biomassa pura més gran del món. Hi ha moltes plantes híbrides, però aquestes no s'han tingut en compte en aquesta classificació. Les instal·lacions, que fa anys es van utilitzar com una central elèctrica de carbó amb una capacitat instal·lada de 1.000 MW, es van reconvertir, al costat de les dues unitats de la central, per a la generació d'energia a partir de biomassa l'any 2013. La planta és actualment propietat de l'empresa britànica E.ON qui, a més, és l'encarregada de la seva operació emprant pèl·lets de fusta per generar energia de biomassa.

AlholmensKraft. 265 MW. Finlàndia

La planta AlholmensKraft, de 265 MW, està ubicada a les instal·lacions de la fàbrica de paper UPM-Kymmene a Alholmen, Jakobstad, Finlàndia. La planta va entrar en funcionament al gener de 2002 i subministra també 100 MW de calor a la paperera i 60 MW de calefacció urbana per als habitants de Jakobstad. La planta KraftAlholmens, dissenyada pels enginyers de Metso, utilitza una caldera de llit fluïditzat circulant subministrada per la companyia KvaernerPulping. Les instal·lacions són operades per OyAlholmensKraft qui, a més, és la propietària al costat de Perhonjoki, RevonSahkoOy i SkellefteaKraft.

Toppila. 210 MW. Finlàndia

La central de biomassa de Toppila és una central elèctrica ubicada al districte Toppila, a Oulu, Finlàndia. És una de les majors centrals en el món que utilitzen torba com a combustible, i compta amb una capacitat instal·lada de 210 MW d'energia elèctrica i 340 MW de potència tèrmica. La instal·lació compta amb dues unitats de 75 MWe i 145 MWe. La caldera va ser subministrada per Tampella i Ahlstrom, i les turbines van ser subministrades per Zamech, LMZ i Ganz. La central és operada per Oulun Energia.

Polaniec. 205 MW. Polònia

La planta de biomassa de Polaniec té una potència instal·lada de 205 MW. La central està situada al comtat de Staszów, al sud de Polònia, i és la quarta planta d'energia de biomassa més gran del món. La planta va entrar en operació comercial al novembre de 2012 i fa ús principalment de subproductes agrícoles i residus de fusta per al seu funcionament. La planta és propietat de GDF SUEZ qui, a més, opera les instal·lacions amb la caldera de llit fluïditzat circulant per biomassa més gran i avançada del món, desenvolupada pels enginyers de Foster Wheeler. Com a resultat, la planta genera electricitat suficient com per abastir les necessitats de 600.000 llars, mentre que redueix a la vegada en 1,2 milions de tones les emissions de diòxid de carboni a l'any.

Kymijärvi II. 160 MW. Finlàndia

La planta de Kymijärvi II, de 160 MW de potència, està localitzada a la ciutat de Lahti, a Finlàndia, a uns 100 quilòmetres al nord d'Hèlsinki. Es tracta concretament d'unes instal·lacions basades en gasificació que utilitzen combustibles sòlids recuperats (CSR), com ara plàstic, paper, cartró i fusta. La planta va iniciar la seva operació comercial al maig de 2012, integrant un gasificador que converteix el combustible derivat de residus en gas combustible. Entre el divers equipament, inclou una caldera de vapor de circulació natural, una turbina Siemens SST 800 Tandem i el generador Siemens Gen5-100A-2P, així com un sistema d'automatització per a les instal·lacions desenvolupat pels enginyers de Metso. Com a resultat, la planta Kymijärvi II genera 300 GWh d'electricitat i 600 GWh de calefacció urbana. L'electricitat es transmet a la xarxa nacional utilitzant una connexió de 110 kV a la subestació de Kymijärvi.

Vaasa. 140 MW. Finlàndia

La planta de gasificació de biomassa compta amb una capacitat instal·lada de 140 MW situada a Vaasa, Finlàndia, va iniciar les operacions per primera vegada al març de 2013 després de la finalització de la seva construcció duta a terme per VaskiluodonVoimaOy, amb una inversió total de 40 milions d'euros. La planta d'energia de biomassa produeix biogàs a partir de fusta provinent principalment de residus forestals, tractant-se per produir calor i generar energia. Les instal·lacions inclouen un gasificador CFB avançat i la modificació d'una caldera de carbó existent de l'antiga planta.

Wisapower. 140 MW. Finlàndia

La planta Wisapower es troba a les instal·lacions de la fàbrica de paper d'UPM a Pietarsaari, Ostrobothnia, Finlàndia, i disposa d'una capacitat de producció elèctrica de 140 MW des de la seva posada en marxa al 2004. La central utilitza lleixiu negra com a combustible primari. La turbina de vapor SST-800 i el generador emprat en les instal·lacions van ser subministrats pels enginyers de Siemens, mentre que la caldera la van proporcionar pels tècnics d'Andritz. Actualment PohjolanVoima és la propietària i operadora de la planta a través de la seva filial WisapowerOy.

Florida Crystals. 140 MW. Estats Units

La planta de biomassa Florida Crystals la van construir els enginyers de New Hope Power Partnership (NHPP) a la ciutat de South Bay, a l'estat de Florida (Estats Units). La central té una capacitat instal·lada de 140 MW. La planta Florida Crystals utilitza la fibra de canya de sucre (bagàs), així com fusta urbana reciclada per a la generació d'electricitat, proveint de l'energia necessària per al processament de la canya de sucre, així com per al subministrament d'electricitat per al voltant de 60.000 llars.

KaukaanVoima. 125 MW. Finlàndia

La planta de biomassa KaukaanVoima, a Lappeenranta, Finlàndia, compta amb una capacitat elèctrica instal·lada de 125 MW. La central es va inaugurar al maig de 2010, i és propietat de KaukaanVoimaOy, una joint venture entre PohjolanVoima, LappeenrannanEnergia i UPM. La planta va trigar tres anys a construir-se. Amb una inversió de 240 milions d'euros, les instal·lacions fan ús de fusta i torba per a la generació d'energia i calefacció urbana.

Seinäjoki. 125 MW. Finlàndia

La planta de biomassa Seinäjoki compta amb una potència instal·lada de 125 MW i es troba a la ciutat de Seinäjoki, al sud de Ostrobotnia, Finlàndia. La central és operada per PohjolanVoima des de la seva entrada en funcionament l'any 1990. Produeix electricitat i calefacció urbanes a partir d'estelles de fusta i torba com a combustible principal. A l'octubre de 2013, els enginyers de Metso van ser triats per implementar un nou sistema d'automatització de la planta d'energia de biomassa conegut com DNA AutomationSystem.


Font: El Periodico de la Energía

Subestacions subterrànies

Les subestacions subterrànies ajuden a portar electricitat d'alta tensió directament al centre de la ciutat. Les estacions s'integren al medi de forma gairebé imperceptible, i no tenen cap dels problemes referents a impacte visual, respecte les subestacions de superfície.
La construcció de nous centres de transformació a les zones del centre de la ciutat o l'ampliació de les instal·lacions existents és una missió difícil: A causa de la manca d'acceptació per part dels veïns, la despesa o la manca d'espai.
No obstant això, la millor manera de satisfer la creixent demanda d'energia és portar electricitat d'alta tensió directament a la ciutat per garantir que les fonts d'alimentació siguin d'alta fiabilitat a un preu assequible.

Subestacions subterrànies. Imatge: ABB

Els centres urbans, necessiten electricitat eficient i fiable però, en general, no tenen espai per a grans instal·lacions elèctriques. Col·locar una subestació soterrada redueix els requisits d'espai en els llocs del centre, ja que l'àrea de superfície lliure es pot utilitzar per a altres finalitats, com ara centres comercials o parcs.
El propòsit de subestacions subterrànies és proporcionar tota la funcionalitat d'una subestació convencional i, alhora, minimitzar la superfície ocupada per sobre del sòl.
Les subestacions subterrànies no són una idea nova i moltes d'aquestes instal·lacions ja estan en funcionament.
Els beneficis pel client, inclouen una instal·lació gairebé invisible que es fon amb el paisatge circumdant i és acceptable per a la comunitat local. El concepte permet que les subestacions transformadores, siguin integrades en qualsevol entorn urbà -a sota d'altres edificis o complexos, com centres comercials o en els aparcaments de diversos pisos, sota parcs, estadis esportius i places públiques, així com interseccions o rotondes.

Una subestació d'aquest tipus conté equips essencials com ara:

• Transformadors,
• Interruptors d'alta tensió amb aïllament de gas (GIS)
• Aparellatge de mitja tensió,
• Automatització,
• Els sistemes de protecció i control,
• Equip auxiliar per als serveis de l'estació,
• Quadres de distribució de CA i CC,
• Bateries,
• Els sistemes de ventilació i aire condicionat i
• Sistemes de protecció contra incendis.

Durant el treball de planificació inicial, han de ser objecte d'especial atenció certes restriccions, com els perfils de temperatura de l'entorn, temperatures equips admissibles i la dissipació de calor, l'espai disponible, en general, més l'espai disponible per a les obertures de ventilació, la velocitat de l'aire possible en els conductes d'aire i els filtres, els nivells permesos d'emissió de soroll, les característiques de composició i de càrrega de la planta, així com les estructures circumdants.

Subestacions subterrànies. Imatge: ABB

La seguretat humana és de primordial importància. Tot i que les estacions normalment no estan ateses, cal preveure sortides d'escapament redundants les quals han d'estar a tots els nivells. El concepte també incorpora zones lliures de fum, com les escales.
Fora de la subestació, s'han de tenir en compte altres aspectes de seguretat com a possibles perills, els quals, han de limitar-se únicament a la mateixa estació.
Les emissions de soroll que són audibles fora, han de mantenir-se dins dels límits especificats.

Font: Electrical Engineering

Xile tindrà la planta solar més gran del planeta

El segon país amb majors inversions en energia neta de Llatinoamèrica és Xile. Amb una inversió de més de 2.000 milions de dòlars, Xile es prepara per construir la planta d'emmagatzematge solar més gran del planeta El megaprojecte està essent desenvolupat per la prestigiosa firma SolarReserve, líder del sector a plantes d'energia solar de càrrega base i en tecnologia termosolar avançada. Un reportatge d'Energía Limpia XXI destaca que la planta anomenada Copiapó Solar, programada per començar la seva operació comercial al 2019, lliurarà als consumidors del Sistema Interconectado Central (SIC) 260 megawatts (MW) de potència en càrrega de base fiable, neta, contínua i no intermitent les 24 hores al dia.

La tecnologia del projecte està basada en la de l'exitós projecte Crescent Dunes de SolarReserve als EUA, la construcció ja s'ha completat i actualment es troba en posada en marxa. Com a part del procés per al desenvolupament del projecte i obtenció de permisos per a la construcció de la megaplanta Copiapó Solar, l'empresa ha col·laborat amb les parts interessades i les comunitats locals perquè l'impacte en el medi ambient sigui el mínim i es respecti el marc legal de les comunitats locals. Aquest procés inclou una selecció acurada dels llocs, sistemes per minimitzar l'ús de l'aigua, i extensos estudis ambientals abans de començar amb la construcció. El projecte Copiapó Solar va ser sotmès a una completa avaluació ambiental, sota el Sistema xilè d'Avaluació d'Impacte Ambiental (SEIA) administrat pel Servei d'Avaluació Ambiental (SEA), i va rebre una Resolució de Qualificació Ambiental (RCA), com s'anomena el permís ambiental xilè. El CEO de SolarReserve, Kevin Smith va dir que una de les fites de la seva signatura és minimitzar els impactes en l'ambient dels seus projectes en totes les seves etapes - des de la selecció del lloc i la construcció, fins arribar al ple ús operatiu. "La sostenibilitat és al centre del nostre negoci. La nostra tecnologia pròpia d'emmagatzematge d'energia solar lliura una alternativa viable i competitiva a la generació d'energia a força de combustibles fòssils, amb la possibilitat de reduir de manera significativa la dependència dels combustibles fòssils i la contaminació associada pel carboni que provoca el canvi climàtic". El projecte de Copiapó, situat a la Regió d'Atacama, incorpora la tecnologia d'avantguarda en el sector de SolarReserve de torres de concentració amb emmagatzematge tèrmic d'energia en sal fosa en conjunt amb panells solars fotovoltaics (PV). Aquest concepte híbrid maximitzarà la producció de les instal·lacions, lliurant més de 1.800 gigawatts hora (GWh) anualment, a més d'un preu d'energia altament competitiu. Podrà produir fins a 260 MWs de subministrament ferm d'energia en càrrega de base; una cosa crítica per al sector industrial xilè, especialment per a les empreses mineres; i operarà amb un factor de capacitat i percentatge de disponibilitat igual als d'una central alimentada amb carbó. Cap altra tecnologia comprovada d'energia renovable és capaç de lliurar aquest tipus de solució tan competitiva pel que fa a costos per satisfer les necessitats de les indústries més grans i importants de Xile.

El currículum de SolarReserve inclou projectes d'energia solar d'escala comercial i en la tecnologia termosolar amb més de $ 1.800.000.000 de dòlars de projectes en construcció i operacions al voltant del món. El seu equip de professionals, que compta amb experiència en projectes d'energia ha construït un subministrament mundial de desenvolupament de 6.6 gigawatts (GW) en tots els mercats d'energia renovable més importants o d'alt creixement del món. Aquesta cartera robusta es posiciona estratègicament per concretar contractes de compra d'energia, i inclou tecnologia termosolar avançada (energia termosolar de concentració o CSP), tecnologia fotovoltaica (PV) i híbrida (que combina la CSP i PV). Les solucions híbrides CSP / PV eliminen els problemes d'intermitència associats amb els projectes que utilitzen només PV, i lliuren generació d'energia fiable i eficient pel que fa a costos.

Així mateix la Central d'Energia Solar Crescent Dunes de SolarReserve de 110 MW a Nevada, és la primera central termosolar d'escala comercial que incorpora capacitats avançades d'emmagatzematge d'energia mitjançant sal fosa. El projecte Crescent Dunes compta amb 10 hores d'acumulació d'energia a càrrega completa utilitzant la tecnologia pròpia de SolarReserve d'emmagatzematge d'energia solar, i el projecte lliurarà més de 500.000 megawatt-hora d'energia per any. L'empresa elèctrica més important de Nevada, NV Energy, comprarà el 100% de l'energia produïda pel projecte Crescent Dunes mitjançant un acord de compra de 25 anys, i s'espera confirmar el projecte de generar energia solar fins a les 12 de la mitjanit per complir els seus períodes de demanda punta. Al desembre passat, el Departament d'Energia de Sud-àfrica (DOE) va triar al projecte Redstone de SolarReserve de 100MW en la seva última ronda de projectes d'energia solar. El projecte Redstone va ser licitat en el Programa de Compres de Productors Independents d'Energia amb un cost de lliurament d'energia més baix que qualsevol altre projecte d'energia termosolar per concentració a Sud-àfrica fins a la data. El primer del seu tipus a l'Àfrica, el Projecte d'Energia Termosolar Redstone, incorpora la tecnologia de SolarReserve d'emmagatzematge d'energia en sal fosa, en configuració de torre i té la capacitat de satisfer la demanda sud-africana d'energia quan més es necessita - ja sigui de dia o de nit. El projecte de 100 MW, amb 12 hores d'acumulació de càrrega completa lliurarà un subministrament estable d'energia a més de 200.000 llars sud-africans durant els períodes de demanda punta, fins i tot molt després que es pongui el sol. SolarReserve està basat a Santa Monica, Califòrnia, i té presència global amb set oficines internacionals situades estratègicament a l'Àfrica, Amèrica del Sud, Àsia-Pacífic, el Mig Orient i Europa per recolzar les seves extenses activitats de desenvolupament de projectes en més de 20 països.

Font: EnergiaLimpia

Misteriosos senyals de ràdio posen a prova el Principi d'Equivalència

Una nova forma de posar a prova un dels principis bàsics subjacents a la Teoria General de la Relativitat d'Einstein és usar breus esclats d'uns estranys senyals de ràdio procedents de l'espai. Son els coneguts com a Fast Ràdio Bursts (Esclats Ràpids de Ràdio - FRB per les seves sigles en anglès), i és de 10 a 100 vegades millor que els mètodes anteriors de prova, que usaven esclats de raigs gamma, d'acord amb un article publicat a la revista Physical Review Letters.

El nou mètode està considerat com un significatiu tribut a Einstein al centèsim aniversari de la seva formulació del Principi d'Equivalència, que és un component clau de la Teoria General de la Relativitat d'Einstein. Més generalment, també és un component clau de la idea que la geometria de l'espai-temps està corbada per la massa de galàxies, estrelles, planetes i altres objectes.
Els FRB són esclats d'energia molt breus, tot just duren uns mil·lisegons. Fins al moment, només s'havien detectat a la Terra tot just una dotzena de FRB. Semblen estar provocats per misteriosos esdeveniments més enllà de la nostra galàxia de la Via Làctia i, possiblement, més enllà del grup local de galàxies que inclou a la Via Làctia. La nova tècnica serà important per analitzar les abundants observacions de FRB que els observatoris avançats de ràdio, actualment en procés de planificació, esperen detectar.

"Amb una abundant informació observacional en el futur, podem aconseguir una millor comprensió de la naturalesa física dels FRB", assenyala Peter Mészáros, que ostenta la Càtedra Eberly Family en Astronomia i Astrofísica i és Professor de Física a la Universitat Estatal de Pennsylvania, autor sènior de l'article d'investigació. Igual que altres formes de radiació electromagnètica, que inclou la llum visible, els FRB viatgen per l'espai com ones de partícules fotòniques. El nombre de crestes d'ona que arriben des dels FRB cada segon, la seva freqüència, està en el mateix rang que els senyals de ràdio. "Quan uns detectors més potents ens proporcionin unes observacions millors", apunta Mészáros, "també podrem usar els FRB com un mètode de sondeig de les galàxies que els alberguen, de l'espai entre les galàxies, de l'estructura de la xarxa còsmica de l'univers, i com una prova de la física fonamental".

L'impacte d'usar el nou mètode de FRB s'espera que s'observin més esclats, i si es pot establir un origen més sòlid. "Si es demostra que els FRB s'originen fora de la Via Làctia, i la seva distància pot mesurar-se amb precisió, proporcionaran una nova i potent eina per posar a prova el Principi d'Equivalència d'Einstein i per estendre el rang d'energies provat fins a les freqüències de la banda de ràdio", explica Mészáros.
El Principi d'Equivalència d'Einstein requereix que dos fotons de diferents freqüències, emesos alhora des de la mateixa font, i viatjant a través dels mateixos camps gravitatoris, arribin a la Terra exactament al mateix temps. "Si el Principi d'Equivalència d'Einstein és correcte, qualsevol retard que pogués donar-se entre aquests dos fotons no es deuria als camps gravitatoris pels que passen al llarg del seu viatge, sinó que es deuria a altres efectes físics", assenyala Mészáros. "Mesurant la diferència de temps amb què arriben dos fotons de diferent freqüència, podem posar a prova el bé que es compleix el Principi d'Equivalència d'Einstein".

Més específicament, Mészáros comenta que la prova que ell i els seus coautors van desenvolupar, implica una anàlisi de quanta curvatura de l'espai van experimentar els fotons a causa dels objectes massius que van trobar al llarg o prop del seu camí per l'espai. Apunta que: "La nostra prova del Principi d'Equivalència d'Einstein usant FRB consisteix a comprovar quant difereix un paràmetre - el paràmetre gamma - per als dos fotons amb diferents freqüències".
Mészáros va dir que l'anàlisi del seu equip d'investigació de menys d'una dotzena de FRB detectats recentment "millora en un o dos ordres de magnitud dels millors límits anteriorment establerts sobre la precisió del Principi d'Equivalència d'Einstein", que es van basar en raigs gamma i fotons d'altres energies procedents d'una explosió de supernova de 1987: la supernova 1987A. "La nostra anàlisi usant freqüències de ràdio demostra que el Principi d'Equivalència d'Einstein es manté en una part en cent milions", apunta Mészáros. "Aquest resultat és un significatiu tribut a la teoria d'Einstein, al centèsim aniversari de la seva formulació".

Font: Barbara Kennedy

La sorra del desert com a sistema d'emmagatzematge d'energia

S'ha fet públic un nou i prometedor sistema d'emmagatzematge tèrmic que utilitza sorra del desert. Investigadors de l'Institut Masdar, dels Emirats Àrabs Units (EAU), en col·laboració amb el laboratori francès Promes, han demostrat que la sorra dels deserts de l'Orient Mitjà podria ser utilitzada en instal·lacions d'energia termosolar (CSP) per emmagatzemar energia tèrmica amb temperatures de fins a 1.000 ° C. Aquesta recerca obre les portes a noves possibilitats de desenvolupament de la tecnologia termosolar utilitzant un producte barat i abundant a mig món.

El projecte d'investigació, anomenat Sandstock, ha tingut com a finalitat el desenvolupament d'un sistema de recepció i emmagatzematge d'energia solar per gravetat, a baix cost i sostenible, amb partícules de sorra com a recol·lectores de calor, transferència del mateix i sistema d'emmagatzematge d'aquesta energia tèrmica (TES). Per això, els investigadors van estudiar l'estabilitat tèrmica de la sorra a altes temperatures, la seva capacitat de calor específica i la tendència a aglomerar. La seva conclusió és que, efectivament, la sorra del desert dels Emirats Àrabs Units ja es pot considerar un possible material d'emmagatzematge d'energia tèrmica.

La substitució dels materials d'emmagatzematge tèrmic utilitzats habitualment en les plantes termosolars - oli sintètic i sals foses - per un producte barat com la sorra, pot reduir els costos de funcionament de la planta i augmentar la seva eficiència a causa de la major temperatura de treball del material d'emmagatzematge. Un sistema TES basat en un material local i natural com la sorra també representa un nou enfocament per al futur desenvolupament econòmic de sistemes d'energia sostenible a gairebé tothom.

Les anàlisis van mostrar que és possible utilitzar la sorra del desert com a material TES fins als 800-1000 ° C. La composició química de la sorra va ser analitzada amb tècniques com la fluorescència de raigs X (XRF) i difracció de raigs X (XRD), que revelen el predomini de quars i materials de carbonat. La reflectivitat de l'energia radiant de la sorra també es va mesurar abans i després del cicle tèrmic i es va comprovar que, a més de com a material TES, la sorra també es pot emprar com una font d'absorció de llum solar directa sota un flux solar concentrat.

Font: Diari Ecologia

Quina influència tindran les tendències de seguretat del 2015 aquest 2016?

Les prediccions serveixen per cridar l'atenció sobre les tendències actuals i observar com poden evolucionar en el futur.
Martin McKeay, Sènior Security Advocate d'Akamai parla de les tendències de seguretat per l'any 2016. Mai li han agradat les prediccions de seguretat, però afirma que sí que serveixen quan es fan de forma adequada, cridant l'atenció sobre les tendències que estan passant en l'actualitat i estudiant com poden evolucionar en el futur. Com que hi ha hagut més focus en el camp de la seguretat informàtica al 2015 que en qualsevol altre any anterior, probablement no sigui una mala idea mirar com algunes de les més tendències més importants del 2015 evolucionaran aquest 2016.

Segons McKeay, no es tracta d'una predicció, sinó més aviat d'una exposició de fets dir que la seguretat informàtica serà cada vegada més important aquest any i atraurà encara més atenció pública. Els professionals de la seguretat a tot el món han lamentat durant anys que els líders empresarials no presten la suficient atenció a les recomanacions. Però això està canviant ràpidament i ha agafat a molta gent desprevinguda. Una de les coses que necessiten poder fer és entendre algunes de les tendències actuals i fins a on poden portar en el dia de demà. És per això que les prediccions poden, efectivament, ser valuoses si s'agafen amb pinces.

Aquesta és la visió de Martin McKeay sobre com les cinc principals tendències de seguretat de 2015 evolucionaran aquest 2016:

- L'extorsió DDoS serà un fet cada vegada més comú. Al 2014 van observar una nova amenaça, l'arribada de DD4BC. El 2015 va desaparèixer, però va ser substituïda immediatament pel grup Armada Collective. Els dos grups van enviar correus electrònics amenaçadors demanant el pagament d'un petit nombre de bitcoins sinó, col·lapsarien el lloc web de l'empresa. L'èxit d'aquests grups ha fet que Armada Collective es torni més agressiu i han sorgit una sèrie de copiadores.

- L'Internet de les Coses estarà compromesa. L'Internet de les Coses (IOT per les sigles en anglès) no és una sola tecnologia o producte, sinó més aviat tota una classe de tecnologies i productes, la majoria dels quals van ser dissenyats i desenvolupats sense pensar massa en la seguretat. Els millors exemples de perills de IOT són Hello Barbie i el compromís del fabricant de joguines VTech. Els dispositius IOT estan recollint més informació sobre els seus propietaris dels quals la gent pot imaginar-se, fins i tot, si els dispositius són perfectament segurs, els serveis que estan darrere d'aquests dispositius sovint deixen molt a desitjar en termes de seguretat.

- No millorarà de forma marcada la seguretat. Malgrat les moltes afirmacions dels fabricants de seguretat, que diuen que tenen la tecnologia que pot resoldre tots els problemes, no hi ha cap producte que ho faci. En comptes d'això, cal adonar-se que estem davant d'un llarg camí de petites i lentes millores en la seguretat, que es mesura en dècades, no en anys. Les empreses trobaran maneres noves i millors per securitzar els seus sistemes. Els atacants trobaran noves i millors maneres de comprometre'ls. De fet, és molt probable que la seguretat sembli empitjorar el 2016, però caldran símptomes que indiquin que les organitzacions estan reconeixent millor els indicadors d'un compromís.

- El govern tindrà un major impacte sobre la seguretat. La Xina sempre ha demanat tenir accés a tot el tràfic sobre el seu Internet. Rússia ha votat una llei de 2014 ordenant que el trànsit dels seus ciutadans romangui al país, i que estigui disponible per als seus funcionaris. Tant els Estats Units com el Regne Unit han fet lobby a les empreses de Silicon Valley perquè els donin accés a comunicacions encriptades i després dels atacs de París, França està pensant en il·legalitzar Tor i l'accés a xarxes wifi públiques.

- Els desconeguts no conocibles. Mentre que moltes de les preocupacions tracten de coses que es poden predir, mai han faltat incidents no previstos. Cada organització tindrà almenys un incident al 2016 que no haurà pogut ser previst extrapolant les actuals tendències en el futur. El secret que cal entendre com a professionals de la seguretat és identificar totes les amenaces conegudes possibles i, després, crear un programa que es dirigeixi a les amenaces conegudes amb la suficient flexibilitat per tractar també les desconegudes.

Font: Redestelecom

El descobriment de l'era glacial i l'efecte hivernacle

La lectura detallada del tortuós camí que va recorre la ciència del canvi climàtic des del segle XIX podria convèncer que el nostre coneixement actual sobre el canvi climàtic antropogènic no ha estat més que el resultat de l'intent -habitual en qualsevol disciplina científica- de formular millors hipòtesis i de més abast. Sol ser una molt mala idea ignorar la història. I la història del descobriment del paper del CO2 en el clima del nostre planeta reuneix a algunes de les ments més brillants de la ciència dels darrers dos segles, que es van embarcar apassionadament en la noble recerca de la causa de les eres glacials que havien dominat de manera cíclica, el passat geològic de la Terra.

A l'hora d'explicar l'essencial d'una amalgama d'idees que abasta diverses disciplines, es pot assegurar que es tracta d'un viatge que pot dotar, no només d'una nova perspectiva sobre la ciència del canvi climàtic, sinó de les eines per lluitar contra la desinformació a la qual ens te acostumada la xarxa sobre aquest assumpte d'especial rellevància.

Una breu història del descobriment de les eres glacials
Durant llargues vetllades hivernals des del 1836 fins al 1837, el zoòleg i geòleg suís Jean Louis Rodolphe Agassiz (1807-1873) va discutir amb el seu ex-company de pupitre, el botànic i poeta alemany Karl Friedrich Schimper (1803-1867), la idea de la existència de les eres glacials i les evidències disponibles en el seu favor. Reunits a la casa d'Agassiz -situada a la localitat suïssa de Neuchâtel, a 38 km de Berna- la trobada va ser tan productiva per a la ciència com la de Lennon i McCartney per a la música pop. En ajuntar personalitats i maneres de veure les coses tan diferents que, fet i fet, van significar el complement decisiu que necessitaven l'un de l'altre per crear alguna cosa gran. Mentre Agassiz raonava a partir de fets concrets, Schimper era molt més teòric i generalista.
A l'estiu de 1837, Agassiz presentava la seva síntesi de la teoria de les eres glacials davant la Societat Suïssa de Ciències Naturals, acollida amb molt d'escepticisme per una comunitat que veia la història geològica del nostre planeta com un refredament progressiu des d'un estat inicial de material fos.

Agassiz (esquerra) i Schimper (dreta) font: Wikipedia

El desplaçament i l'erosió de les roques, la formació d'estries i les pedres amuntegades observades en els paisatges alpins, van portar a la conclusió que aquella zona del planeta havia estat enterrada en algun moment sota quilòmetres de gel. Cap a finals del segle XIX es va començar a assentar la idea en la comunitat geològica de l'existència no d'una, sinó de diverses eres glacials en els últims milions d'anys, una edat geològica coneguda com Plistocè.

Representació artística del gruix de gel (1-3km) cobrint l'estatus de Londres fa 20.000 anys, al final de la darrera edat glacial. Font: Armaghplanet.com

No va ser fins a la dècada del 1870 quan l'escocès James Croll (1821-1890) va proporcionar un possible mecanisme de detonació d'una era glacial: les variacions orbitals de la Terra. Croll era un personatge curiós. Sense educació formal, insaciable lector -probablement per fer més suportables els seus problemes de salut- i autodidacta en diverses disciplines, va intercanviar correspondència amb Darwin i amb Lyell, deixant a aquest últim tan impressionat amb les seves idees, que li va aconseguir un treball d'oficina al Servei Geològic d'Escòcia al 1867.
Croll va establir la precessió dels equinoccis i l'excentricitat de l'òrbita terrestre com les variables orbitals clau que proporcionaven la disminució de la insolació necessària a l'hemisferi nord. Va considerar així la condició per a l'inici d'una edat.

James Croll (esquerra). Distància de variacions de la terra-sol en el solstici d'hivern publicat per Croll al 1875 (dreta) Font: Clima i temps en les seves relacions geològiques

Els càlculs de Crol el van portar a datar, erròniament, el començament de l'última era glacial fa uns 250.000 anys i de la seva finalització fa uns 80.000. Però el mecanisme detonador va quedar orfe d'un mecanisme amplificador per explicar la magnitud del canvi climàtic d'uns 5-10ºC produït durant els cicles glacials i interglacials.
Croll va ser precisament pioner en proposar el mecanisme de retroalimentació (feedback) de l'albedo provocat per l'augment de gel superficial que augmenta la reflexió de la superfície terrestre contribuint, al seu torn, a un major refredament i formació de gel. També va proposar una altra amplificació climàtica deguda a la distribució de la calor provocada per canvis en els patrons de vents i corrents oceàniques.
Croll va refinar els seus còmputs i va incloure posteriorment l'obliqüitat de l'eclíptica. Però la correspondència entre els seus resultats i l'escala temporal de les glaciacions proporcionada per l'evidència geològica, no va convèncer a la comunitat de geòlegs. I com tantes altres vegades ha succeït en ciència, el mèrit de la proposta de les variacions orbitals com a mecanisme detonador de les glaciacions se'l va adjudicar finalment el científic serbi Milutin Milanković, que ressuscitaria la hipòtesi i milloraria els càlculs durant la dècada dels vint i els trenta del segle XX, aconseguint una correspondència prou convincent entre les variacions orbitals i els cicles glacials.

Els químics entren en escena
Seria el físic i químic britànic d'origen irlandès John Tyndall (1820-1893) el que introduiria un nou mecanisme amplificador mitjançant l'observació de les propietat de transmissió de la calor dels gasos de l'atmosfera. Per això va dissenyar i construir un espectrofotòmetre en què va col·locar els gasos constituents de l'aire a fi de determinar la seva habilitat d'absorbir la calor.

Muntatge experimental John Tyndall per mesurar l'absorció d'infraroig de diferents gasos atmosfèrics. Font: Tyndall, John, 1861

I, d'aquesta manera constata al 1859 que l'oxigen i el nitrogen transmetien perfectament l'infraroig (conegut en l'època com raigs calorífics, foscos o no lluminosos) emesos per la superfície terrestre. Per contra, el CO2 i el vapor d'aigua sí que atrapaven aquesta radiació, de manera que va comparar aquest últim amb una presa que emmagatzema calor a l'atmosfera. Va considerar, a més, la possibilitat de l'existència d'algun mecanisme d'assecat que disminuiria l'absorció dels rajos foscos i acabaria per provocar una era glacial.
La hipòtesi de les eres glacials aviat va arribar a Escandinàvia per quedar-se. Segurament, els científics nòrdics no van tenir cap problema en globalitzar el rastre deixat pel que fins llavors assumien com una glaciació local modeladora de la geomorfologia de la regió. L'assumpte es convertiria en tema estrella en els debats de les Societats de Física i Química a Estocolm.
A la fi de 1894 el geòleg Arvid Gustaf Högbom (1857-1940) impartia una conferència a la Societat Sueca de química sobre els mecanismes geoquímics que podrien canviar la concentració de CO2 a l'atmosfera -el què avui anomenem el cicle del carboni-. En l'audiència es trobava un ex-alumne de Högbom que arribaria a ser Premi Nobel de química: Svante August Arrhenius (1859-1927). Arrhenius, inspirat per la xerrada del seu ex-professor, va començar a mateixa nit de Nadal de 1894 a elaborar un model que demostrés que una disminució de CO2 a l'atmosfera provocaria un refredament planetari que induiria una era glacial.

Amèrica del Nord descobreix els seus edats de gel
La hipòtesi d'Arrhenius seria traslladada a la comunitat geològica nord-americana per Thomas Chrowder Chamberlin (1843-1928), el geòleg més influent en els Estats Units anterior a la Segona Guerra Mundial.
Chamberlin al 1896 va classificar els períodes glacials i interglacials a Amèrica del Nord. Va atribuir la disminució atmosfèrica de CO2 a l'erosió de les roques provocada per llargs períodes de deformació de l'escorça terrestre que es transferiria als oceans en forma de bicarbonats, disparant una nova glaciació. A diferència d'Arrhenius i Högbom, Chamberlin va atribuir l'augment de CO2 que posaria fi a una era glacial, no només al vulcanisme, sinó a l'oxidació de matèria orgànica que augmentaria la temperatura obligant als oceans a desprendre més CO2, promovent la formació de sulfats a costa dels carbonats. La retroalimentació del vapor d'aigua -produït amb l'augment de temperatura- s'encarregaria de posar fi al domini del gel.

A la dreta de la pàgina on Chamberlin detalla els períodes glacials dels nordamericans en el llibre de text de geologia més influent en la primera meitat del segle XX

Chamberlin el 1899 havia implementat, qüestionat també el càlcul de Lord Kelvin de l'edat de la terra (d'uns 20-40 milions d'anys) i la hipòtesi de la refrigeració contínua d'un estat inicial de material fos. La taxa d'acumulació de sal en els oceans per processos d'erosió calculada apuntava perquè en el moment d'un mínim d'uns 100 milions d'anys, però sembla que els geòlegs mai tenien gaire consideració en els comptes d'una física en les seves pròpies especulacions de disciplina interna.

Un error de conseqüències històriques
Arrhenius semblava no tenir cap notícia dels experiments de John Tyndall i l'especulació sobre el paper del vapor d'aigua en el desenvolupament d'èpoques glacials quan considera els canvis de CO2 a l'atmosfera com el mecanisme desencadenant de glaciació. A més, fent cas omís de la hipòtesi de James Croll. No obstant això, cal prestar atenció a l'obra de Joseph Fourier sobre l'efecte de l'atmosfera de la terra en les temperatures de la superfície.
En la introducció al ja mític article del 1896, Arrhenius atribueix precisament a l'analogia de Fourier de l'efecte hivernacle que explica el paper de CO2 a l'atmosfera:
Fourier manté que l'atmosfera actua com el vidre d'un hivernacle, ja que permet passar els raigs del sol però evita el pas dels raigs foscos de la terra. Esdevenint en el creador involuntari d’una confusió continua fins els nostres dies i serà el punt de partida d'una pròxima entrada.

Font: ECOS del Futuro

Els combustibles fòssils perden força, però cada vegada hi ha més carbó

La Unió Europea camina cap a la transició energètica. Però és un camí molt lent. Així ho assegura l'últim informe d'Eurelectric, el lobby europeu de les companyies elèctriques, titulat Power Statistics and Trends: The five dimensions of Energy Union. Aquest estudi assegura que els combustibles fòssils generaven el 42% de l'electricitat a Europa el 2014, sis punts menys que un any abans. El carbó un 25%.

Mentrestant, les renovables són les que guanyen terreny. Les energies netes han augmentat la seva producció fins elevar-la al 28% de l'electricitat consumida. Si a això se li suma el 27% que genera l'energia nuclear, les energies baixes en carboni ja produeixen gairebé el 56% del total de l'electricitat al Vell Continent.
Les dades d'Eurelectric mostren que al 2014, la generació total d'energia a la UE va ser de 3.025 TWh, una caiguda del 3% respecte al 2013. Alhora, el consum final d'electricitat ha anat disminuint gradualment des de 2008. Un 3% entre 2013 i 2014.

La generació d'energia renovable va augmentar en 38 TWh el 2014 enfront d'un any abans, mentre que la generació de combustibles fòssils es va reduir en 121 TWh en el mateix període.
El carbó va generar 759 TWh en comparació amb els 812 TWh de 2013, mentre que el gas va assolir els 459 TWh, davant els 523 TWh l'any anterior. Curiosament, el desmantellament de les centrals de carbó va aconseguir el seu punt màxim el 2013, i el 2014 es va afegir més capacitat de carbó al sistema elèctric que el que va ser donat de baixa.

El percentatge total de la capacitat instal·lada renovable augmenta quatre punts en dos anys, passant del 33% el 2012 al 37% el 2014, amb l'eòlica i la solar amb els creixements més forts. L'eòlica va augmentar de l'11% al 13% i la solar va passar del 7% al 9%.
Només quatre països europeus, entre els quals es troba Espanya, aconsegueixen sumar més del 20% del total de la generació elèctrica només amb eòlica i solar. Dinamarca: 45%, Espanya i Portugal: 24% i Irlanda: 20%. La resta estan molt per sota. La mitjana europea es queda a l'entorn del 10%.

Eurelectric assegura en el seu informe que l'augment de la capacitat renovable "és el resultat de l'ús generalitzat dels diferents tipus de règims d'ajuda". L'informe mostra que els costos de les tecnologies renovables han estat caient al costat d'una disminució dels preus a l'engròs, "de manera que és difícil invertir en qualsevol tecnologia".
"Part de la capacitat de generació tèrmica s'ha donat de baixa a causa de la vellesa, manca de rendibilitat i els límits d'emissió establerts per la legislació europea de medi ambient", diu l'informe. "Mantenir les plantes de combustibles fòssils, incloent les noves, és cada vegada més complicat ja que són menys rendibles a causa d'una disminució de les hores de funcionament i dels preus a l'engròs".

Pel que fa a la demanda d'electricitat, Eurelectric va trobar que la majoria dels països van experimentar una disminució en el consum d'electricitat el 2014. La caiguda més gran es va observar als Països Baixos, França, Luxemburg, Regne Unit i Suïssa. En bona part, aquesta caiguda del consum s'ha produït per la marxa negativa de l'economia.
No obstant això, alguns països de l'Europa de l'Est, com Bulgària, Estònia, Hongria i Lituània van veure augmentar el consum d'electricitat, juntament amb Xipre, Irlanda, Portugal i Turquia.
Tot i la difícil situació econòmica, l'informe mostra que les empreses d'energia encara es comprometen a invertir en investigació i desenvolupament. La despesa total en R + D de les 13 principals elèctriques europees arriben als 1.400 milions d'euros el 2014.
L'accelerada innovació en tecnologies de subministrament d'energia i els models de negoci per a l'eficiència energètica aportaran 70.000 milions a l'economia de la UE el 2030.

Font: El Periódico de la Energía